Models i etapes en els processos de dol: una anàlisi integral

L’estudi del dol ha generat múltiples marcs teòrics que intenten explicar la seva complexitat psicològica, social i cultural. Des dels clàssics models d’etapes fins a enfocaments contemporanis que privilegien la flexibilitat, aquestes teories constitueixen eines per a comprendre com els éssers humans processem les pèrdues. Aquesta anàlisi aprofundeix en els principals models, els seus fonaments, aplicacions i crítiques, integrant troballes recents de la recerca científica.

1. Model de les cinc etapes de Kübler-*Ross: un paradigma cultural
Orígens i descripció del model
Proposat per la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross en 1969, aquest model identifica cinc etapes emocionals: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Inicialment desenvolupat per a pacients terminals, es va estendre a diverses pèrdues humanes. La negació actua com a amortidor emocional davant l’impacte traumàtic, seguida de la ira dirigida cap a un mateix, uns altres o circumstàncies. La negociació implica intents simbòlics per revertir l’irreversible, mentre la depressió reflecteix el dol per la pèrdua imminent. L’acceptació final no significa felicitat, sinó reconciliació amb la nova realitat.

Aportacions i limitacions
La seva principal contribució va ser visibilitzar el dol com a procés actiu, trencant tabús socials sobre la mort. No obstant això, recerques posteriors qüestionen la seva linealitat rígida: només el 20% de les persones experimenten les etapes en ordre seqüencial. Estudis com els de Neimeyer destaquen que aquest model simplifica la diversitat cultural en l’expressió emocional, privilegiant respostes occidentals. Malgrat això, continua sent referència en intervencions pal·liatives i educació sanitària.

2. Model de tasques de Worden: el dol com a procés actiu
Les quatre tasques fonamentals
William Worden va proposar en 1991 un enfocament centrat en accions concretes més que en emocions passives:

* Acceptar la realitat de la pèrdua (superar la incredulitat inicial)
* Elaborar el dolor emocional (permetre l’expressió afectiva)
* Adaptar-se a l’entorn sense el mort (reorganitzar rols i rutines)
* Reubicar emocionalment a l’absent (integrar la memòria sense bloqueig vital)

Avantatges aplicatives:
Aquest model destaca per la seva utilitat clínica, que permet dissenyar intervencions específiques per a cada tasca estancada. En emfatitzar la gestió personal, contraresta la sensació d’impotència freqüent en el dol. Recerques recents validen la seva eficàcia en dols complicats, particularment mitjançant tècniques narratives que faciliten la quarta tasca. No obstant això, alguns crítics assenyalen que el seu enfocament individualista descura factors sistèmics com el suport comunitari.

3. Model del Procés Dual (DPM): l’oscil·lació adaptativa
A. Fonaments teòrics
Desenvolupat per Stroebe i Schut, aquest model va revolucionar la comprensió del dol en introduir dues orientacions dinàmiques:
* Orientació a la pèrdua: confrontació emocional amb el dolor (plor, reminiscències)
* Orientació a la restauració: atenció a demandes pràctiques (gestió financera, nous rols)

L’oscil·lació entre tots dos pols permet dosar l’estrès emocional, evitant la saturació per confrontació constant o evitació patològica. Estudis neuropsicològics demostren que aquest mecanisme regula l’activitat amigdalina, prevenint trastorns psicosomàtics

B. Evidència empírica i aplicacions
Una metaanàlisi de 2022 amb 1,200 participants va confirmar que el 68% de les persones sanes mostren patrons oscil·latoris espontanis, enfront del 12% en dols complicats. En teràpia, s’empra per a:
* Identificar estancaments en una orientació
* Equilibrar rituals commemoratius amb projectes vitals
* Manejar dols acumulatius mitjançant priorització estratègica

4. Teoria de la inclinació i dol: la influència dels vincles
Bases conceptuals
Derivada dels treballs de Bowlby, aquesta perspectiva vincula els patrons d’inclinació infantil amb les respostes adultes davant pèrdues. Identifica tres perfils:

* Inclinació segura: dol intens però integrat progressivament
* Inclinació ansiosa: tendència a dols prolongats amb rumiació obsessiva
* Inclinació evitativa: supressió emocional amb el risc de somatitzacions

Implicacions terapèutiques
Les intervencions basades en aquesta teoria focalitzen en:

* Reestructurar models operatius interns mitjançant relació terapèutica segura
* Reparar traumes de separació previs que intensifiquen el dolor actual
* Fomentar mentalització per a diferenciar pèrdua present de ferides passades.

5. Crítiques contemporànies als models tradicionals
Limitacions epistemològiques
Investigadors com Neimeyer qüestionen els models d’etapes per:

* Patologitzar respostes normals fora de la seqüència esperada
* Ocultar diversitat cultural en expressions de dol (ex. dols col·lectius indígenes)
* Sobredimensionar aspectes intrapsíquics, descurant dimensions socials.

Nous paradigmes emergents
* Model de Creixement Posttraumàtic: emfatitza la transformació positiva postpèrdua
* Enfocament Narratiu: reconstrucció d’identitat mitjançant reescriptura biogràfica
* Perspectiva Sistèmica: anàlisi de xarxes de suport i transmissió transgeneracional.

Conclusió: cap a una comprensió multifocal del dol
Els models analitzats revelen que el dol opera en quatre dimensions entrellaçades: emocional, cognitiva, conductual i existencial. Mentre els enfocaments d’etapes ofereixen mapes inicials per a navegar el caos emocional, els models contemporanis emfatitzen la singularitat de cada experiència. La tendència actual en psicologia clínica integra elements de diversos models, prioritzant:

* Flexibilitat temporal: rebuig de terminis rígids per a “superar” la pèrdua
* Permissivitat emocional: validació de totes les respostes afectives com a normals
* Reconstrucció identitària: ús de tècniques narratives i simbòliques
* Acompanyament comunitari: activació de xarxes de suport naturals

Com assenyala el model dual, el dol no és un camí cap a la “recuperació”, sinó un procés de reconfiguració permanent on pèrdua i creixement coexisteixen dialèctic. Aquesta comprensió holística permet intervencions més empàtiques i efectives, honrant la complexitat del dolor humà.